La Franja

(Aprofito la confeència que ha fet recentment el doctor Quintana a Alcanyís, per complementar amb la meua modesta aportació les seues doctes paraules)

És evident que el tret fonamental per caracteritzar la Franja és la llengua, tot i que si no anèssim més enllà o no reflexionèssim sobre el significat d’aquest fet la nostra visió seria molt limitada. Si s’hi parla català vol dir que hi ha una sèrie de circumstàncies i indicadors comuns amb la resta de terres de parla catalana. Una llengua no neix per generació espontània, hi ha uns fonaments geogràfics, antropològics, socials i culturals que contribueixen a la seva configuració.

Si comencem per l’aspecte geogràfic veurem que no hi ha solució de continuïtat amb la resta de comarques catalanoparlants i la Franja, i si ens fixem en les tres grans unitats fisiogràfiques en què aquesta es troba dividida, el Pirineu i Prepirineu, la Depressió de l’ Ebre i el tram més oriental del Sistema Ibèric, veurem que són compartides tant per Aragó com per Catalunya, juntament amb la seva posició geogràfica, adossats al territori de l’actual Estat francès. Per tant, podem deduir que aquests aspectes, malgrat la seva importància, no són suficients per caracteritzar i individualitzar la Franja. Tot i que si descendim al detall cal admetre la importància de l’orografia i la hidrografia a l’hora d’articular l’espai.

No hauríem d’oblidar, però, un factor molt important d’ordre climàtic i que es reflecteix clarament en el territori, com és l’extrema aridesa de la zona dels Monegres, que converteix aquest espai en un veritable desert demogràfic i, per tant, en una important barrera per a les relacions humanes entre est i oest. Pierre Vilar ja constatava l’important paper que aquest tipus de zones ha exercit a l’hora d’ individualitzar comunitats humanes en referir-se a la zona àrida i buida demogràficament existent al nord de Salses, que històricament ha separatr les terres catalanes de les occitanes.

Quant al poblament, si ens remuntem a l’època preromana trobarem que a la zona nord de la Franja hi predominava una població de tipus bascoide (ni més ni menys que a la resta del Pirineu fins a la Cerdanya), mentre que la zona centre i sud estava ocupada bàsicament per pobles de cultura ibèrica, els ilergets i els ilercavons, respectivament, que des del Pla de Lleida i el Baix Ebre s’extenien també per la zona de l’actual Aragó -l’oest del qual era ocupat per pobles de cultura celtibèrica- . Per tant, podem establir que la població preromana de l´est d’Aragó i de l’oest de Catalunya tenia una identitat molt semblant, si no era la mateixa.

La vinguda dels romans comportà la posterior uniformació lingüïstica de la majoria de territoris peninsulars. Tot i això, el llatí de la zona oriental peninsular -la Tarraconense- va tenir bastants diferències amb les altres zones i s’acostava al parlat al sud de la Gàlia, ja que, a diferència de la Bètica, per exemple, on el llatí fou dut per una certa aristocràcia colonial i terratinent, el llatí que s’hi emprava era bastant descurat, doncs per regla general va ser dut per exsoldats i mercaders. Per tant, aquí ja es pot obsevar un cert germen de diferenciació, que es reflectirà també en les freqüents revoltes protagonitzades per capitostos locals en època tardoromana i visigòtica -i fins i tot carolíngia.

El veritable tall, però, es produirà amb l’esfondrament de l´Estat visigòtic i la irrupció dels àrabs. A partir d’aquí, com sabem, aparegué una nova realitat política que, amb el temps, donaria lloc a les diferents nacions peninsulars. Aquestes tingueren el seu origen en els diversos regnes i comtats cristians situats a l’extrem nord de la península -amb pobladors autòctons i refugiats-. Uns nuclis que presentaven a la zona oest una gran vinculació amb el poder visigòtic anterior, fins a l’extrem que se’n consideraven legítims successors; mentre que a la zona pirinenca hi hagué una forta influència franca, la qual a la part est, on els comtats de Pallars i Ribagorça depenien de Tolosa i els situats més a l’est depenien de Narbona, es convertia decididament en una pertanyença plena a l’imperi carolingi.

A partir d’aquest lligam directe i inicial de la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- al poder carolingi, podem dir que comernça l’especificitat pròpia de les terres de la Franja. I no es tractava tan sols d’una vinculació política, sinó també eclesiàstica; el bisbat de la Seu d’Urgell, que depenia de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Sembla clar que la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha estat una zona d’incessant intercanvi poblacional i cultural. Així no ens hauria d’ estranyar que a l’est del Cinca s’hi instaurés un feudalisme més vigorós i persistent que no pas a l’oest.

Malgrat tot, els fets històrics feren que aviat el territori ribagorçà entrés dins l’òrbita navarroaragonesa, a diferència del comtat bessó de Pallars, que acabà entrant en l’òrbita del comtat de Barcelona. Tot i això, la Ribagorça sempre va conservar una acusadíssima personalitat pròpia i uns trets culturals ben diferents dels de l’Aragó estricte. Com a reflex d’aquesta singularitat el restaurat comtat de Ribagorça -des del segle XIV al XV- tingué una existència jurídicoadministrativa peculiar, com a entitat adscrita al regne aragonès però regida pel dret i els costums catalans.

Com sabem, després de formar-se el català, i un cop es consolidà a la zona pirinenca, va ser transportat de nord a sud pels repobladors de les terres que havien estat preses als musulmans, com així s’esdevingué en el cas de la Franja. De tota manera la substitució de població no fou tan absoluta com es creia: molts dels habitants del territori conquerit eren els descendents de l’antiga població hispanoromana, i gran nombre d’aquests, els mossàrabs, juntament amb la fe cristiana conservava llur parla romànica. De mossàrabs se’n trobava principalment a les ciutats i poblacions grans, tot i que també n’hi havia al camp. Pel que fa a les terres al voltant de Lleida està documentat que la parla dels mossàrabs era sensiblement semblant al català -a diferència del mossàrab de les terres de l’Aragó estricte i de la zona de Tortosa-, fins al punt que es pot considerar com una variant d’aquest. Així doncs, el català dut pels repobladors va trobar una parla molt propera, amb la qual es fusionà ràpidament. I això és igualment vàlid per a les terres de la Franja situades des de Tamarit fins a Mequinensa, que per testimoniatges històrics i per la seva situació geogràfica -sobretot si es considera el buid demogràfic de la zona dels Monegres- sembla clar que gravitaven entorn de Lleida.

Tot i la permanència de població mossàrab no hem de negar la pervivència de població islàmica a la zona centre i sud de la Franja -que més tard constituirien els moriscos, molts dels quals foren expulsats a principis del s. XVII-, sobretot a les vores de les vies fluvials. Bàsicament era una població ètnicament descendent de la població autòctona, ja que les èlits islàmiques, d’origen bereber o àrab, sí que emigraren amb la conquesta cristiana.

A les poblacions descrites hi hem d’afegir el gruix dels repobladors, fonamentalment de la zona pirinenca de parla occidental catalana, i també de zones limítrofes, com Occitània. Cal destacar que l’aportació poblacional occitana, tant a terres aragoneses com catalanes, ha estat molt important i un superstrat comú i compartit; va ser especialment significativa durant els temps medievals i també durant l’Època Moderna, fins al punt que gran part de la població catalana i aragonesa actual, i, evidentment, de la Franja, té ancestres occitans.

La frontera lingüística es troba en territori que sempre, i amb excepcions puntuals, ha estat políticament aragonès després d’un període inicial indeterminat. Aquest fet, però, no ens ha de fer perdre de vista que la llengua catalana s’ha implantat de manera espontània i natural en la part nord de la Franja -tot i haver-se desdibuixat en algunes zones-, i que el seu límit es remunta en la part centre i sud de la Franja als inicis de la repoblació -llevat alguns sectors on el català ha reculat-. Així no ens ha d’estranyar que gran part dels nous pobladors del Matarranya i la Terra Alta provingués del Segrià, al seu torn ja repoblat des de comarques situades més al nord en una etapa anterior. D’altra banda, també cal valorar com a molt important, en tota la zona que gravitava al voltant de Lleida, el paper jugat pels mossàrabs en el manteniment de la unitat lingüística. I això malgrat la supraestructura política aragonesa i la intervenció de membres de l’aristocràcia feudal aragonesa en la conquesta del territori, tot i que hi havia nobles autòctons de la Franja i que, en força casos, la intervenció de la noblesa catalana fou ben destacada; Ramon Berenguer IV, com és sabut, conquerí Fraga i Mequinensa, i, pel que fa al Matarranya, la intervenció dels senyors de Cambrils (del Solsonès) i dels Torroja fou decisiva.

És una constatació evident que des de Tamarit en avall les isoglosses s’ajunten -a diferència de la zona situada al nord, on estan molt més separades-. Tradicionalment aquest fet s’atribuïa a que la “reconquesta” feta a partir d’aquesta zona s’havia produït quan ja Aragó i Catalunya estaven consolidats, tot donant a entendre que si a una banda es parlava aragonès (i posteriorment castellà) i a una altra català era perquè aquelles terres havien estat conquerides, respectivament, per Aragó i per Catalunya. Aquesta interpretació seria una simplificació excessiva que no es correspon amb la realitat social i demogràfica -a banda que en aquells temps no es podia parlar de Catalunya com una sola entitat-. No hem de pensar en un tall poblacional, sinó en amalgames de població, en un principi molt semblant i, fins i tot, d’orígens comuns, que posteriorment es van anar diferenciant. A la banda est de la línia de separació lingüística hi predominaven els repobladors del nord -on la frontera lingüística era gradual-, juntament amb d’altres vinguts de l’est, tots els quals es barrejaren, com ja hem dit, amb població mossàrab. Paral.lelament, a la banda oest de la línia esmentada es donava un procés semblant; aquí els mossàrabs tenien un parlar més semblant a l’aragonés, provinent del nord i del nord-oest, i dut també pels repobladors, el qual, després d’absorbir aquestes modalitats mossàrabs, s’expandí per les zones més meridionals de l’Aragó -i fins i tot, posteriorment, per l’interior del País Valencià-. De tota manera, també hi hagué molts repobladors de l’Aragó estricte a l´est de la frontera lingüistica, i a l’inrevés, des de terres de parla catalana cap a l’oest.

Amb tot el que hem dit sembla evident constatar que, amb un substrat comú a banda i banda i amb una interrelació constant, la frontera lingüística a la zona sud de la Franja -i per descomptat a la zona nord, amb una gran distància entre isoglosses-, sempre ha estat un obstacle molt feble i relatiu, que no ha impedit mai una relació fluïda, a tots els nivells, entre la població de l’àrea.

Joaquim Torrent
Llicenciat en Geografia i Història

(Aprofito la recent conferència que ha impartit el doctor Quintana a Alcanyís per intentar complementar les seues paraules amb aquesta modesta aportació)

És evident que el tret fonamental per caracteritzar la Franja és la llengua, tot i que si no anèssim més enllà o no reflexionèssim sobre el significat d’aquest fet la nostra visió seria molt limitada. Si s’hi parla català vol dir que hi ha una sèrie de circumstàncies i indicadors comuns amb la resta de terres de parla catalana. Una llengua no neix per generació espontània, hi ha uns fonaments geogràfics, antropològics, socials i culturals que contribueixen a la seva configuració.

Si comencem per l’aspecte geogràfic veurem que no hi ha solució de continuïtat amb la resta de comarques catalanoparlants i la Franja, i si ens fixem en les tres grans unitats fisiogràfiques en què aquesta es troba dividida, el Pirineu i Prepirineu, la Depressió de l’ Ebre i el tram més oriental del Sistema Ibèric, veurem que són compartides tant per Aragó com per Catalunya, juntament amb la seva posició geogràfica, adossats al territori de l’actual Estat francès. Per tant, podem deduir que aquests aspectes, malgrat la seva importància, no són suficients per caracteritzar i individualitzar la Franja. Tot i que si descendim al detall cal admetre la importància de l’orografia i la hidrografia a l’hora d’articular l’espai.

No hauríem d’oblidar, però, un factor molt important d’ordre climàtic i que es reflecteix clarament en el territori, com és l’extrema aridesa de la zona dels Monegres, que converteix aquest espai en un veritable desert demogràfic i, per tant, en una important barrera per a les relacions humanes entre est i oest. Pierre Vilar ja constatava l’important paper que aquest tipus de zones ha exercit a l’hora d’ individualitzar comunitats humanes en referir-se a la zona àrida i buida demogràficament existent al nord de Salses, que històricament ha separatr les terres catalanes de les occitanes.

Quant al poblament, si ens remuntem a l’època preromana trobarem que a la zona nord de la Franja hi predominava una població de tipus bascoide (ni més ni menys que a la resta del Pirineu fins a la Cerdanya), mentre que la zona centre i sud estava ocupada bàsicament per pobles de cultura ibèrica, els ilergets i els ilercavons, respectivament, que des del Pla de Lleida i el Baix Ebre s’extenien també per la zona de l’actual Aragó -l’oest del qual era ocupat per pobles de cultura celtibèrica- . Per tant, podem establir que la població preromana de l´est d’Aragó i de l’oest de Catalunya tenia una identitat molt semblant, si no era la mateixa.

La vinguda dels romans comportà la posterior uniformació lingüïstica de la majoria de territoris peninsulars. Tot i això, el llatí de la zona oriental peninsular -la Tarraconense- va tenir bastants diferències amb les altres zones i s’acostava al parlat al sud de la Gàlia, ja que, a diferència de la Bètica, per exemple, on el llatí fou dut per una certa aristocràcia colonial i terratinent, el llatí que s’hi emprava era bastant descurat, doncs per regla general va ser dut per exsoldats i mercaders. Per tant, aquí ja es pot obsevar un cert germen de diferenciació, que es reflectirà també en les freqüents revoltes protagonitzades per capitostos locals en època tardoromana i visigòtica -i fins i tot carolíngia.

El veritable tall, però, es produirà amb l’esfondrament de l´Estat visigòtic i la irrupció dels àrabs. A partir d’aquí, com sabem, aparegué una nova realitat política que, amb el temps, donaria lloc a les diferents nacions peninsulars. Aquestes tingueren el seu origen en els diversos regnes i comtats cristians situats a l’extrem nord de la península -amb pobladors autòctons i refugiats-. Uns nuclis que presentaven a la zona oest una gran vinculació amb el poder visigòtic anterior, fins a l’extrem que se’n consideraven legítims successors; mentre que a la zona pirinenca hi hagué una forta influència franca, la qual a la part est, on els comtats de Pallars i Ribagorça depenien de Tolosa i els situats més a l’est depenien de Narbona, es convertia decididament en una pertanyença plena a l’imperi carolingi.

A partir d’aquest lligam directe i inicial de la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- al poder carolingi, podem dir que comernça l’especificitat pròpia de les terres de la Franja. I no es tractava tan sols d’una vinculació política, sinó també eclesiàstica; el bisbat de la Seu d’Urgell, que depenia de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Sembla clar que la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha estat una zona d’incessant intercanvi poblacional i cultural. Així no ens hauria d’ estranyar que a l’est del Cinca s’hi instaurés un feudalisme més vigorós i persistent que no pas a l’oest.

Malgrat tot, els fets històrics feren que aviat el territori ribagorçà entrés dins l’òrbita navarroaragonesa, a diferència del comtat bessó de Pallars, que acabà entrant en l’òrbita del comtat de Barcelona. Tot i això, la Ribagorça sempre va conservar una acusadíssima personalitat pròpia i uns trets culturals ben diferents dels de l’Aragó estricte. Com a reflex d’aquesta singularitat el restaurat comtat de Ribagorça -des del segle XIV al XV- tingué una existència jurídicoadministrativa peculiar, com a entitat adscrita al regne aragonès però regida pel dret i els costums catalans.