La Franja

11/11/2008 EFE

Esta noticia pertenece a la edición en papel.

Ver archivo (pdf)

El alcalde de Lérida, Ángel Ros, ha defendido que los Pirineos catalanes y aragoneses sean sede de los Juegos Olímpicos de Invierno el año 2018 y ha reconocido que ya se han iniciado los contactos para presentar una candidatura. En declaraciones a una emisora catalana, Ros ha señalado que "a los Pirineos ya les toca" ser sede de los Juegos Olímpicos y ha abogado por la unión de Lérida, Andorra y Huesca para conseguir este objetivo. "Otras zonas del planeta con menos historia y menos nivel han conseguido organizar grandes eventos de esquí", ha indicado en este sentido.

Ros ha explicado también que durante este mes de noviembre se reunirá con el jefe del gobierno andorrano y con el Síndic del Arán para tratar el tema y comenzar a trabajar en una futura candidatura. En referencia a un posible pacto entre Aragón y Andorra sin tener en cuenta a Lérida, Ros ha considerado que "no tiene ningún sentido, porque debe darse una continuidad geográfica", añadió.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=454839

Notícia de la Manyana, 11/11/08. Vist per Catalunya 1714

Entraron a los tres años para aprender las primeras letras en la Escuela de su pueblo, La Codoñera (Teruel, Bajo Aragón). La Escuela está integrada en el CRA (Centro Rural Agrupado) del Mezquín. Allí aprendieron a leer y escribir en castellano. También estudiaron primeros cursos de inglés elemental. Ahora, con 13 años, bajan todos los días al IES (Instituto de Enseñanza Secundaria) Bajo Aragón de Alcañiz, resultante de la fusión de los antiguos institutos Cardenal Ram y Botánico Loscos. Es importante retener este detalle porque los alumnos distinguen todavía hoy "entre el Ram y el Loscos" en el ejemplo de comunicación realizada a través del messenger de La Codoñera que reproduzco más abajo.

Pues bien, es el caso que los alumnos y alumnas de La Codoñera en el IES de Alcañiz, adictos a las ya llamadas nuevas tecnologías de forma trasnochada, móvil en mano todas las horas del día, se comunican entre ellos a través del sistema messenger, el Messenger de La Codoñera. El idioma que utilizan no es ni el castellano de tantos y tantos cursos de gramática y tampoco el inglés hegemónico del mundo actual que les han enseñado para globalizar más el apartado mundo del valle Mezquín. Ellos se comunican en un tercer idioma, que es el primero que escucharon nada más salir del vientre de su madre.

La Codoñera es un pueblo bilingüe del Bajo Aragón en el que acuden unos 30 niños y niñas a la escuela mencionada del CRA del Mezquín. Este es uno de los pocos pueblos aragoneses de doble idioma en el que los niños no aprenden catalán ni siquiera como asignatura opcional. A pesar de todo, los adolescentes de La Codoñera se comunican ­-messenger va, messenger viene- en el idioma que por vía oral les enseñaron sus padres pero en el que no saben leer ni escribir, como en castellano o como en inglés, porque ningún profesor les ha enseñado. Es el idioma que no pocos odian llamar catalán y que muchos pueblos llaman chapurreau, aunque sin especificar nunca cuál es la lengua que chapurrean.

Sin ánimo de entrar en la estúpida polémica en que estamos metidos en estos meses precedentes a la tramitación de la Ley de Lenguas de Aragón en nuestras Cortes, sólo quiero señalar que algo debería hacer reflexionar este Messenger de La Codoñera. El ejemplo que transcribo es de cinco minutos de comunicación entre dos chicas de 13 años y un chico de la misma edad de este pueblo en el que nació el teólogo e historiador padre Roque Alberto Faci (1684-1744):

"Be, aci aburrida eskoltan musiketa jeej.// Me acaben de porta una nova.// Encara estas pikaa?// Q balee k me lo krek // Ahora acabem de vindre la Almu la Gema y yo de ronda un poket =)// El qe vols qe te pregunta a ver?// Lo k buigis xd. // Wapaa// Y apart de eii no te a molat ningunoo?// A ver, numerales.// La mes wpa tu. // Españoles y extranxeres eee.// Si ya lo sas. // Siisi. // Dema te toke al loscos o al ram? Pos a algunes clases a 1 y a les altres al altre jeje. // A ok :D.// Q fies q no parlais?// No cambios de tema no jaja.// Ya te as acabat la nocilla o q? Jaja.// A ver si dema te toke tornaten a compra.// En les maries según tu jaja.// No k ya no la ai tornat a gusta. // Ai anat a a cebame a kasa de ma wela jajj.

(continua a El messenger de La Codoñera)

La comarca del Matarranya crearà, durant el període 2008-2009, un catàleg de les masies i altres edificacions rurals, amb l'objectiu de tenir documentació d'aquests béns immobles. A partir d'un document base de la Diputació General d'Aragó, aquest inventari donarà de cada edificació una descripcicó dels elements arquitectònics més característics, l'estat de conservació, el seu valor patrimonial, la ubicació, accessibilitat i entorn, la seva d'habitabilitat, etc. + INFO:

Estudi de les masies del Matarranya

"La Comarca" i el "Diario de Teruel" han publicat la notícia, avui dia 7, tal com podeu llegir a continuació en dues notes de premsa en pdf.

La Comarca la-comarca-conferencia-de-quintana1

Diario de Teruel d-de-t-conferencia-quintana

http://finestro.wordpress.com/2008/11/07/la-conferencia-del-dr-quintana-a-la-premsa/

Tot i  mantenir els nuclis més durs del secessionisme a Osca, el PAR s'ha sumat al vot contrari de PSOE i CHA de la Diputació d'Osca, on el PP pretenia fer un "inventari de llengües".

"El PP se quedó solo al plantear que el GA realice un catálogo de lenguas locales. Los demás grupos recordaron que, además del castellano, en Aragón hay sólo dos lenguas: aragonés y catalán. `Ustedes quieren fronteras para las lenguas, pero las lenguas no tienen fronteras`, le dijo Miguel Gracia a Luis Rabal (PP), y éste le contestó que `la unidad lingüística puede llevar a la desaparición de las lenguas locales`."

http://www.diariodelaltoaragon.es/index.php?mod=noticias&mem=detalle&idnoticia=318197

http://www.diariodelaltoaragon.es/index.php?mod=noticias&mem=detalle&idnoticia=318198

La trobada, que té per objectiu conèixer de primera mà la situació de la llengua i la cultura a la Ribagorça, serà de portes obertes divendres i dissabte a la tarda.

Lloc: Casa de Cultura (Plaça de les Escoles Pies, 5, de Benavarri)

Data: 14 i 15 de novembre

Horari: divendres 14, a les 12.30 hores i dissabte 15, a les 10 hores

Organització: Secció Filològica de l'IEC i Delegació de Lleida de l'IEC, en col·laboració amb l'Ajuntament de Benavarri i el Centre d'Estudis Ribagorçans

http://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/agenda_8al14_novembre.htm

05/11/2008 -
El Institut d'Estudis del Baix Cinca ha fallado ya los Premis Josep Galán a la Normalització Lingüística en su edición de este año. Los premios han recaído en la Dirección Provincial de Educación en Huesca por las secciones bilingües en catalán que tiene abiertas en centros educativos de las comarcas catalanoparlantes de la provincia; en el concejal del ayuntamiento de Fraga Joaquín Vera, por la normalidad en la utilización del catalán en las sesiones plenarias e intervenciones públicas; en el concurso literario "El temps de les cireres", de Serós, y en Miquel Catalá, por la traducción al catalán de la página web del Parlamento Europeo.
La gala de entrega de los Premis Josep Galán será este sábado en el Restaurante Ca'l Sisket, en Torrente de Cinca. En dicha velada, se dará a conocer también, el fallo de la convocatoria de este año de las becas de investigación Amanda Llebot.

http://www.fraga.org/index.asp?snh=noticia.asp&stb=noticias&snt=12198&wsub=&wtab=

La Franja: història i llengua

És evident que el tret fonamental per caracteritzar la Franja és la llengua, tot i que si no anèssim més enllà o no reflexionèssim sobre el significat d'aquest fet la nostra visió seria molt limitada. Si s'hi parla català vol dir que hi ha una sèrie de circumstàncies i indicadors comuns amb la resta de terres de parla catalana. Una llengua no neix per generació espontània, hi ha uns fonaments geogràfics, antropològics, socials i culturals que contribueixen a la seva configuració.

Si comencem per l'aspecte geogràfic veurem que no hi ha solució de continuïtat amb la resta de comarques catalanoparlants i la Franja, i si ens fixem en les tres grans unitats fisiogràfiques en què aquesta es troba dividida, el Pirineu i Prepirineu, la Depressió de l' Ebre i el tram més oriental del Sistema Ibèric, veurem que són compartides tant per Aragó com per Catalunya, juntament amb la seva posició geogràfica, adossats al territori de l'actual Estat francès. Per tant, podem deduir que aquests aspectes, malgrat la seva importància, no són suficients per caracteritzar i individualitzar la Franja. Tot i que si descendim al detall cal admetre la importància de l'orografia i la hidrografia a l'hora d'articular l'espai.

No hauríem d'oblidar, però, un factor molt important d'ordre climàtic i que es reflecteix clarament en el territori, com és l'extrema aridesa de la zona dels Monegres, que converteix aquest espai en un veritable desert demogràfic i, per tant, en una important barrera per a les relacions humanes entre est i oest. Pierre Vilar ja constatava l'important paper que aquest tipus de zones ha exercit a l'hora d' individualitzar comunitats humanes en referir-se a la zona àrida i buida demogràficament existent al nord de Salses, que històricament ha separatr les terres catalanes de les occitanes.

Quant al poblament, si ens remuntem a l'època preromana trobarem que a la zona nord de la Franja hi predominava una població de tipus bascoide (ni més ni menys que a la resta del Pirineu fins a la Cerdanya), mentre que la zona centre i sud estava ocupada bàsicament per pobles de cultura ibèrica, els ilergets i els ilercavons, respectivament, que des del Pla de Lleida i el Baix Ebre s'extenien també per la zona de l'actual Aragó -l'oest del qual era ocupat per pobles de cultura celtibèrica- . Per tant, podem establir que la població preromana de l´est d'Aragó i de l'oest de Catalunya tenia una identitat molt semblant, si no era la mateixa.

La vinguda dels romans comportà la posterior uniformació lingüïstica de la majoria de territoris peninsulars. Tot i això, el llatí de la zona oriental peninsular -la Tarraconense- va tenir bastants diferències amb les altres zones i s'acostava al parlat al sud de la Gàlia, ja que, a diferència de la Bètica, per exemple, on el llatí fou dut per una certa aristocràcia colonial i terratinent, el llatí que s'hi emprava era bastant descurat, doncs per regla general va ser dut per exsoldats i mercaders. Per tant, aquí ja es pot obsevar un cert germen de diferenciació, que es reflectirà també en les freqüents revoltes protagonitzades per capitostos locals en època tardoromana i visigòtica -i fins i tot carolíngia.

El veritable tall, però, es produirà amb l'esfondrament de l´Estat visigòtic i la irrupció dels àrabs. A partir d'aquí, com sabem, aparegué una nova realitat política que, amb el temps, donaria lloc a les diferents nacions peninsulars. Aquestes tingueren el seu origen en els diversos regnes i comtats cristians situats a l'extrem nord de la península -amb pobladors autòctons i refugiats-. Uns nuclis que presentaven a la zona oest una gran vinculació amb el poder visigòtic anterior, fins a l'extrem que se'n consideraven legítims successors; mentre que a la zona pirinenca hi hagué una forta influència franca, la qual a la part est, on els comtats de Pallars i Ribagorça depenien de Tolosa i els situats més a l'est depenien de Narbona, es convertia decididament en una pertanyença plena a l'imperi carolingi.

A partir d'aquest lligam directe i inicial de la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- al poder carolingi, podem dir que comernça l'especificitat pròpia de les terres de la Franja. I no es tractava tan sols d'una vinculació política, sinó també eclesiàstica; el bisbat de la Seu d'Urgell, que depenia de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Sembla clar que la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l'est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha estat una zona d'incessant intercanvi poblacional i cultural. Així no ens hauria d' estranyar que a l'est del Cinca s'hi instaurés un feudalisme més vigorós i persistent que no pas a l'oest.

Malgrat tot, els fets històrics feren que aviat el territori ribagorçà entrés dins l'òrbita navarroaragonesa, a diferència del comtat bessó de Pallars, que acabà entrant en l'òrbita del comtat de Barcelona. Tot i això, la Ribagorça sempre va conservar una acusadíssima personalitat pròpia i uns trets culturals ben diferents dels de l'Aragó estricte. Com a reflex d'aquesta singularitat el restaurat comtat de Ribagorça -des del segle XIV al XV- tingué una existència jurídicoadministrativa peculiar, com a entitat adscrita al regne aragonès però regida pel dret i els costums catalans.

Com sabem, després de formar-se el català, i un cop es consolidà a la zona pirinenca, va ser transportat de nord a sud pels repobladors de les terres que havien estat preses als musulmans, com així s'esdevingué en el cas de la Franja. De tota manera la substitució de població no fou tan absoluta com es creia: molts dels habitants del territori conquerit eren els descendents de l'antiga població hispanoromana, i gran nombre d'aquests, els mossàrabs, juntament amb la fe cristiana conservava llur parla romànica. De mossàrabs se'n trobava principalment a les ciutats i poblacions grans, tot i que també n'hi havia al camp. Pel que fa a les terres al voltant de Lleida està documentat que la parla dels mossàrabs era sensiblement semblant al català -a diferència del mossàrab de les terres de l'Aragó estricte i de la zona de Tortosa-, fins al punt que es pot considerar com una variant d'aquest. Així doncs, el català dut pels repobladors va trobar una parla molt propera, amb la qual es fusionà ràpidament. I això és igualment vàlid per a les terres de la Franja situades des de Tamarit fins a Mequinensa, que per testimoniatges històrics i per la seva situació geogràfica -sobretot si es considera el buid demogràfic de la zona dels Monegres- sembla clar que gravitaven entorn de Lleida.

Tot i la permanència de població mossàrab no hem de negar la pervivència de població islàmica a la zona centre i sud de la Franja -que més tard constituirien els moriscos, molts dels quals foren expulsats a principis del s. XVII-, sobretot a les vores de les vies fluvials. Bàsicament era una població ètnicament descendent de la població autòctona, ja que les èlits islàmiques, d'origen bereber o àrab, sí que emigraren amb la conquesta cristiana.

A les poblacions descrites hi hem d'afegir el gruix dels repobladors, fonamentalment de la zona pirinenca de parla occidental catalana, i també de zones limítrofes, com Occitània. Cal destacar que l'aportació poblacional occitana, tant a terres aragoneses com catalanes, ha estat molt important i un superstrat comú i compartit; va ser especialment significativa durant els temps medievals i també durant l'Època Moderna, fins al punt que gran part de la població catalana i aragonesa actual, i, evidentment, de la Franja, té ancestres occitans.

La frontera lingüística es troba en territori que sempre, i amb excepcions puntuals, ha estat políticament aragonès després d'un període inicial indeterminat. Aquest fet, però, no ens ha de fer perdre de vista que la llengua catalana s'ha implantat de manera espontània i natural en la part nord de la Franja -tot i haver-se desdibuixat en algunes zones-, i que el seu límit es remunta en la part centre i sud de la Franja als inicis de la repoblació -llevat alguns sectors on el català ha reculat-. Així no ens ha d'estranyar que gran part dels nous pobladors del Matarranya i la Terra Alta provingués del Segrià, al seu torn ja repoblat des de comarques situades més al nord en una etapa anterior. D'altra banda, també cal valorar com a molt important, en tota la zona que gravitava al voltant de Lleida, el paper jugat pels mossàrabs en el manteniment de la unitat lingüística. I això malgrat la supraestructura política aragonesa i la intervenció de membres de l'aristocràcia feudal aragonesa en la conquesta del territori, tot i que hi havia nobles autòctons de la Franja i que, en força casos, la intervenció de la noblesa catalana fou ben destacada; Ramon Berenguer IV, com és sabut, conquerí Fraga i Mequinensa, i, pel que fa al Matarranya, la intervenció dels senyors de Cambrils (del Solsonès) i dels Torroja fou decisiva.

És una constatació evident que des de Tamarit en avall les isoglosses s'ajunten -a diferència de la zona situada al nord, on estan molt més separades-. Tradicionalment aquest fet s'atribuïa a que la "reconquesta" feta a partir d'aquesta zona s'havia produït quan ja Aragó i Catalunya estaven consolidats, tot donant a entendre que si a una banda es parlava aragonès (i posteriorment castellà) i a una altra català era perquè aquelles terres havien estat conquerides, respectivament, per Aragó i per Catalunya. Aquesta interpretació seria una simplificació excessiva que no es correspon amb la realitat social i demogràfica -a banda que en aquells temps no es podia parlar de Catalunya com una sola entitat-. No hem de pensar en un tall poblacional, sinó en amalgames de població, en un principi molt semblants, i, fins i tot, d'orígens comuns, que posteriorment es van anar diferenciant. A la banda est de la línia de separació lingüística hi predominaven els repobladors del nord -on la frontera lingüística era gradual-, juntament amb d'altres vinguts de l'est, tots els quals es barrejaren, com ja hem dit, amb població mossàrab. Paral.lelament, a la banda oest de la línia esmentada es donava un procés semblant; aquí els mossàrabs tenien un parlar més semblant a l'aragonés, provinent del nord i del nord-oest, i dut també pels repobladors, el qual, després d'absorbir aquestes modalitats mossàrabs, s'expandí per les zones més meridionals de l'Aragó -i fins i tot, posteriorment, per l'interior del País Valencià-. De tota manera, també hi hagué molts repobladors de l'Aragó estricte a l´est de la frontera lingüistica, i a l'inrevés, des de terres de parla catalana cap a l'oest.

Amb tot el que hem dit sembla evident constatar que, amb un substrat comú a banda i banda i amb una interrelació constant, la frontera lingüística a la zona sud de la Franja -i per descomptat a la zona nord, amb una gran distància entre isoglosses-, sempre ha estat un obstacle molt feble i relatiu, que no ha impedit mai una relació fluïda, a tots els nivells, entre la població de l'àrea.

Joaquim Torrent
Llicenciat en Geografia i Història

http://serretllibres.com/

Propone a Andorra una candidatura conjunta para 2018, pero exige que quede fuera Catalunya

Comentario

Nombre

E-mail

Ciudad

Comentario

carácteres.

Enviar

   

Aviso

Estos comentarios son la opinión de los usuarios y no la de este portal. No se admiten comentarios insultantes, racistas, contrarios a las leyes vigentes. No se publicarán comentarios que no estén relacionados con la noticia.