La Franja

 

MANIFEST, FESTA DEL TOSSAL DEL REI 2008
Este manifest no té la pretensió de traure a la llum realitats amagades, ni
de servir de base de futures actuacions revolucionàries. Pretén, abans que
res, deixar constància d'una sèrie de realitats de les quals tots en som
conscients en major o menor grau.
La nostra formació i posterior trajectòria com a professionals vinculats a la
història, el patrimoni i l'educació, ens porta a parlar avui del patrimoni
cultural comú que identifica els territoris del voltant del Sénia. Els pobles
agrupats en la Mancomunitat de la Taula del Sénia tenen un passat
històric que ha determinat el seu imaginari col·lectiu i ha legat un
patrimoni cultural divers, però a la vegada amb una identitat comuna
evident.
Volem parlar, ara i aquí, del patrimoni en sentit ampli. Del patrimoni
material que veiem cada dia en aguaitar pel balcó de casa. Del patrimoni
en pedra que conforma el ric espectre que va des de l'arquitectura
monumental fins a l'arquitectura d'arrel més popular i funcional, aquella
que ha humanitzat i transformat el paisatge dels nostres termes. Desideri
Llombarte diu a "Som gent del Matarrranya",
Matarranya, terra i riu, Quants anys fa que estem aquí,
Pobles plans i costeruts, bona gent del Matarranya?
Bancals grans, bancals menuts, -Los íbers més de sis mil
Fred d'hivern, calor a l'estiu. I natres som d'eixa raça
Ermites, castells i ponts, Los íbers, los rebisiaios,
Esglésies, cases i masos, los iaios grecs i romans,
Carrascals, pinars i fonts, i els pares que tenim natros,
Parets de pedra i ribassos. Mig moros, mig cristians.
Nosaltres subscrivim aquestes paraules per a la totalitat del territori de la
Taula del Sénia i segurament per a una miqueta més enllà!
També volem parlar del patrimoni en paper, dels documents escrits i les
obres literàries que ens apropen la vida dels nostres avantpassats. Del
patrimoni artístic, que mostra la sensibilitat i els anhels de les generacions
passades. Del patrimoni gastronòmic, efímer perquè es reinventa cada dia
a les cases dels nostres pobles i durader perquè ens aporta les olors, els
aromes, els sabors i els colors que han omplert les nostres cases durant
segles.
Finalment, volem parlar també del patrimoni immaterial, d'aquell que es
transmet oralment i amb l'exemple dels fets quotidians: de les festes i dels
elements festius tradicionals; dels costums a l'hora de portar la casa o de
criar els fills; de les cançonetes, contes i històries, reals o imaginàries,
contades als carrers, a la vora del foc o, avui dia, simplement dalt del cotxe
mentre viatgem pel territori.
Tot este patrimoni ha anat configurant el nostre caràcter i el nostre
imaginari col·lectiu, les nostres maneres de fer, per no posar-nos a parlar
de la nostra manera de parlar, motiu de tot un altre manifest. Este tarannà
està aquí, obstinat i, fins i tot, diríem que tossut... malgrat divisions
administratives, malgrat la globalització i malgrat la ceguesa o la mala
voluntat d'alguns. La realitat se'ns presenta inexorable: este patrimoni
cultural comú ha configurat una identitat i una integritat territorials
compartides: segadors i jornalers buscant faena amunt i avall; raberes
transhumants caminant enmig de lligallos interminables ara en busca de la
muntanya, ara en busca de la plana; nuvis cercant núvies; cançons i
cobletes cantades a la vora d'una bona taula, entre raget i raget de vi;
diners que canvien de mà... rastre d'experiències compartides!!!
No podem deixar de tornar a citar a Lombarte quan parla d'aquell home
que no va saber trobar el "Castell" i es va aturar a parlar amb un home de
la seua Pena-roja estimada:
-¿Siempre han hablado esta lengua?
-Tinc a prop de vuitanta anys
I no n'hai parlat mai d'atra,
Que no me l'han ensenyat.
-¿Y cuando va de viaje?
-Jo de viatge no hi vaig.
De jove anava a Morella
I a la Sénia pel Boixar,
De vegades a Tortosa,
I, com tots parlem igual...
Bé, molt lluny estem d'esta estampa, però pensem que no voldríem passar
a l'altre extrem, a l'extrem de la desconeixença i del menyspreu. Podem
prendre diferents postures. La una, pensar que això van ser temps passats
i anar deixant morir esta identitat i este caràcter modelat i compartit
durant segles. L'altra, prendre una actitud de defensa militant de la
identitat col·lectiva, sense caure en angoixes i fatalismes. Hi som a temps,
però no ens podem encantar. Els mitjans de comunicació i els nous
costums socials tendixen a fomentar la marginació del patrimoni de les
terres que estan a la perifèria de tot i de tots. Hem de ser capaços de
tombar la truita i utilitzar estos mateixos mitjans i altres que tinguem a
l'abast per a propiciar primer que res el coneixement, després, l'estima, la
conservació, la difusió i la utilització d'este patrimoni col·lectiu. En
definitiva, hem d'aconseguir arribar a un consens entre tradició i
modernitat que ens faça sentir ciutadans del món, però des d'una òptica
pròpia, des d'una òptica identitària, singular, rica i diversa.
Com ho podem fer? Cadascú des del seu lloc, però amb una perspectiva
de quotidianitat perseverant. No calen missioners! Calen persones
convençudes de que allò que fan i allò que viuen té un valor excepcional,
un valor que prové en part de l'herència i en part d'allò que ells mateixos
aniran construint pensant en els seus fills, en els que han de venir.
A les administracions i als estudiosos els cal, primer que a ningú, fomentar
este coneixement, esta conservació, difusió i utilització de tot el patrimoni
que hem anomenat. Potser caldrà començar pels elements més
malmesos, pels més degradats, pels més oblidats... els altres ja van sols!
Invertim-hi diners i temps: revistes, diaris, televisions, inauguracions,
locals, senderes, vies verdes... Netegem, preparem, habilitem...
Les entitats socio-culturals han de ser-hi al costat, col·laborant, opinant,
emprenent iniciatives, complementant i impulsant la labor dels nostres
representants polítics...
Fills de la terra absents i forasters, estiuejants i visitants ocasionals,
ajudeu-nos a apreciar allò que moltes vegades no ens aturem ni a mirar
perquè ho veiem i ho pensem tan usual, tan normal, que no som capaços
de valorar-ho en la seua justa mesura.
Mestres i pares teniu una missió essencial de corretja de transmissió, de
recapituladors, de recontadors d'allò que heu aprés i que heu de posar a
l'abast dels vostres alumnes i fills. Qualsevol ocasió és bona: a la taula, al
cotxe, a l'aula, al pati... Recordeu contes, cançons, dites del territori!
Porteu als vostres fills a vore'l i a estimar -lo. Valoreu el que els vostres
pares i mares, iaios i iaies... us han transmès.
Aprofitem la riquesa de la nostra tradició oral, la que dóna veu al passat
comú. Girem tots la vista a aquells que abans que nosaltres ja han fet esta
faena de corretja de transmissió... Potser és l'hora de tornar a beure de la
seua experiència... Vos en recordeu, estan allí, als banquets de les places i
carrers, agranant l'escala, al pedrís de davant de casa, als bars, a les llars
de jubilats... Només cal que els demanem ajuda. Ells hi posaran la resta.
Són ells la baula que ens uneix al passat, a tot allò que de bo i de roïn ens
ha precedit. A partir de la seua experiència podem aprendre i continuar
escrivint la nostra història, una història que des del coneixement del
passat i de la identitat ens estimule a tots a seguir treballant per millorar
el futur de la gent del nostre territori!!!