La Franja

La casa del Sabinet: historia de una familia de derechas

Pedro J. Bel

LA CASA DEL SABINET: Prólogo de unas memorias que nunca se escribirán.
post anterior con un breve resumen de lo que fue para el la publicación de las memorias de infancia de el y su familia.

Mi tardía incorporación al mundo literario me está proporcionando emociones más propias del joven, que se inicia como escritor, que de un hombre como yo, prejubilado y en los aledaños de la vejez.

Mi irrupción en ese mundo, con la publicación de "La casa del Sabinet", el entusiasmo con que Octavio Serret está promocionando mi libro y la excelente acogida de mis colegas escritores del Matarraña, reflejadas en los amables comentarios en "Viles i Gents" de Lluis Rajadell, J.A. Carrégalo y Tomás Bosque, están consiguiendo levantar revoloteos de mariposas, en mi estómago, que hacía muchos años estaban apaciguados.

MI presentación ante los lectores el pasado 17 de mayo, arropado por Octavio, en la librería de Valderrobres, reavivó en mí las sensaciones del adolescente en las que se mezclan el rubor de la timidez, con la exaltación del "ego" tentador, que todos llevamos dentro y aflora en determinadas circunstancias. El contacto directo con las personas que me han leido, o me van a leer, provocaron en mí el pudor de poner al descubierto algo de mi intimidad, combinado con el placer de pensar que algun atractivo tienen, para ellas, las vivencias que expreso en mi texto escrito.

Recuperar esa capacidad de asombro, que con los años se va perdiendo, en un mundo en el que parecemos estar de vuelta de todo, es un favor impagable. Y sentir el calor humano de personas que no conocías y que, a través de la lectura, han entrado en tu mundo interior y comparten sentimientos, aunque discrepen en las ideas, es una sensacíón mágica dificil de explicar con palabras.

Pedro J. Bel

El Sabinet al Matarranya, el pasado 17 de mayo, en la librería de Valderrobres,

 

Del 8 al 13 de juny hi haurà exposició en la Sala Miguel Ibarz , tallers en els Centres educatius i xerrades en la Sala Goya sobre el "Canvi climàtic".

Lleida - F. G.  2008-06-09
El Archivo Provincial de Zaragoza conserva documentos procedentes de las baronías leridanas de Erill, Guimerà, Mur, Orcau, Peramola, Pinós y la Portella. Se trata de unos papeles -aunque por poco numerosos no menos importantes- que llegaron a Zaragoza con la donación del Archivo Ducal de Híjar. La colección agrupa documentos de esta casa nobiliaria aragonesa que poseyó diversos dominios en Lleida en época moderna. Como en el caso del Museu de Lleida, las fronteras no tienen nada que ver con la unidad de archivo, una cuestión que no admite ninguna duda.

El Museu de Lleida no es la única institución que cuenta con obras que no pertenecen estrictamente a los límites geográficos de sus comarcas. El de Lleida, como la mayoría de museos, exhibe obras que proceden de lugares que ahora ya no forman parte de sus fronteras. Y es que las colecciones artísticas y documentales responden a razones muy dispares, como demuestra el Archivo Provincial de Zaragoza, que entre sus fondos cuenta con documentos procedentes de las baronías leridanas de Mur, Guimerà, Orcau, Erill, Peramola, Pinós y La Portella.
La legitimidad de este centro es indudable, una duda que muchas veces sí que se cierne sobre el museo fundado en 1893 por el obispo Messeguer para salvaguardar el arte de sus parroquias. Es más, aunque los documentos que forman parte de este centro -aunque no muy numerosos- son un elemento importante para estudiar la vida económica de las baronías leridanas, los papeles llegaron al archivo de forma totalmente legítima. Los legajos forman parte del Archivo Ducal de Híjar, un fondo que agrupa los documentos relacionados con las actividades de esta casa nobiliaria aragonesa que, en época moderna, tuvo posesiones en los señoríos de Erill, Guimerà, Mur, Orcau, Peramola, Pinós y La Portella, ya fuera por la compra de dominios en otras zonas o a través de enlaces matrimoniales. En el año 1987, don Jesús Aguirre y Ortiz de Zárate, duque consorte de Alba y de Híjar, donó este fondo al Archivo Provincial de Zaragoza, que lo presenta como un patrimonio válido para estudiar no sólo la historia de Aragón "sino para la de otros muchos lugares cuyos fondos, en mayor o menor medida, conserva".
La mayoría de los documentos de Lleida que se conservan en este archivo son censos de época moderna que permiten reconstruir gran parte de la vida económica en el mundo rural de estas zonas. En algunos casos, como los documentos procedentes de Erill, Guimerà, Mur, Orcau y Pinós, también se citan papeles que se remontan hasta los siglos XI y XII.
La coherencia en temas de archivística aconseja que los documentos se agrupen en colecciones. La unidad señorial del ducado de Híjar -entre los que se encuentran los papeles procedentes de algunas baronías de Lleida- no admite discusión, independientemente de que las fronteras no sean las mismas. Y es que la historia ha dado casos como el del Archivo Provincial de Zaragoza o del Museu de Lleida, ambos legítimos y muy habituales en todos los archivos y museos.

Diocesà

Si el Archivo Ducal de la Casa de Híjar se confeccionó a través de los documentos que formaban parte de sus posesiones, el Museu de Lleida también se formó de manera similar. Y es que fue el obispo Messeguer quien salvó el patrimonio de su diócesis -también el de las parroquias de la Franja- del expolio y de las ventas fraudulentas a los anticuarios.
El obispo Messeguer, como se refleja en su diario de visitas pastorales que en setiembre publicará Pagès Editors, visitaba sus parroquias y compraba obras de arte y retablos que los sacerdotes habían reconvertido, a veces, en puertas de sacristía. Lo hacía con dos objetivos: salvaguardar el arte sacro y utilizar estas obras como fórmula para explicar la historia sagrada a los seminaristas, siguiendo las directrices del Papa de Roma.
En algunos casos, el obispo Messeguer también superaba las ofertas económicas de los anticuarios que acudían a las parroquias en busca de unas obras que, por aquel entonces, a nadie parecían importar. Fruto de este trabajo, Messeguer confeccionó un importante museo que se ha convertido en un referente del arte sacro.

http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=82554&seccio=Comarcas&fecha=2008-06-09&sortida=03:00:00 

HOY NOTICIA Diario de Teruel / 3

pdf. con todo el articulo del diario de teruel:
la-03-del-02-06-08.pdf
Los grupos
Grupos de Madrid, Cataluña y
Valencia hacen posible el programa
Los participantes más lejanos fueron dos franceses llegados desde París
A. L. F. / Torre deArcas
Incidente sin
consecuencias
El fotógrafo alcorisano
PedroMata sufrió
un ataque epiléptico
en la recreación,
pero el incidente no
tuvo consecuencias
graves y se marchó
por su propio pie.

El
año pasado, otro fotógrafo
sufrió un
golpe fortuito en la
cabeza, también sin
consecuencias.
Frente de Aragón
Los componentes de la
Asociación Cultural
Frente de Aragón posaron
junto a un cañón
demontaña y con Torre
de Arcas al fondo.
Sin rencillas ni
resentimientos
Los grupos insistieron
en el carácter lúdicofestivo
e histórico de
este acontecimiento,
lejos de las ideologías
que llevaron a España a
la guerra hace 72 años.
Disciplina
Los soldados de los dos bandos trataron de dar elmayor
realismo posible al evento y actuaron con la disciplina
militar propia de esos ejércitos en los años 30.
Reconocimiento por un largo camino
Fabián y Ricardo recorrieron los más de 1.300 kilómetros
que separan París y Torre de Arcas para acudir a
este evento y su esfuerzo fue reconocido.

La Asociación Cultural
Frente Popular soporta el peso
de la organización de la
recreación histórica de Torre
de Arcas, pero el evento no
sería posible sin la colaboración
de otros aficionados llegados
de distintos puntos de
España y que también han
creado grupos de recreación.
En concreto vinieron desde
la Comunidad Valenciana,
Madrid y Cataluña, aunque
el mayor mérito fue para Fabián
y Ricardo, dos parisinos
que recorrieron más 1.300
kilómetros.
Fabián, que ya estuvo el
año pasado, destacó el interés
de los franceses por la
Guerra Civil Española, donde
combatieron "unos diez
mil compatriotas, casi todos
en el bando popular", cuyos
colores portaba ayer. "Por su
interés por desplazarse hasta
aquí para honrar a los franceses
que fueron víctimas de
la historia de España", dijo
Matías Alonso, de la Línea
XYZ, les entregaron la insignia
de voluntarios por la
libertad.
Desde el Frente de Madrid,
Rodrigo Gómez, explicó
que este fin de semana les
ha tocado desempeñar el papel
de republicanos, pero
"destacamos por nuestra capacidad
de adaptación y flexibilidad".
También "intentamos
meternos en el papel
para dotar al acto de realismo
y trasmitir la tensión del
combate". Según Gómez,
España sufre cierto retraso
respecto a los grandes países
en materia de recreaciones
históricas y "había cierto temor"
a la hora de abordar el
tema de la Guerra Civil pero
es "una forma más de superar
aquel enfrentamiento y la
gente lo acoge con interés y
agradecimiento", apuntó.

Iván Ballabriga es
un zaragozano que
forma parte de la
Asociación bajoaragonesa
Frente de
Aragón y que participó
en la recreación
vistiendo de soldado
falangista, y eso que
sus dos abuelos
combatieron en el
bando republicano
de la Guerra Civil, e incluso fueron heridos. Su
explicación "es muy sencilla. Estamos en el siglo
XXI y todas las ideas por las que lucharon mis
abuelos están totalmente obsoletas. Yo me aficioné
a esto porque les escuchaba historias, salíamos
al campo a buscar restos de batallas y me enganché
poco a poco. Estoy seguro de que si me vieran
así vestido, me entenderían", manifestó.
Ideas obsoletas
El dato
400
personas
Unas trescientas personas vivieron
la recreación entre participantes
y público.

II RECREACIÓN HISTÓRICA DEL FRENTE DE ARAGÓN EN TORRE DE ARCAS

 

Esta pequeña localidad turolense representó ayer una batalla ambientada en la Guerra Civil y con una puesta en escena de lo más auténtica

ELPAIS.com >

Yo, JAVIER LÓPEZ
JAVIER LÓPEZ - Torre de Arcas - 02/06/2008

En la pequeña localidad turolense de Torre de Arcas se ha representado una escaramuza ambientada en el frente de Aragón durante la Guerra Civil Española. Utilizando material bélico de la época y con una puesta en escena elaborada, ambos bandos mostraron al público asistente diversas escenas de guerra donde ha destacado el realismo. Tras batallar, ambos bandos simbolizaron la paz y la fraternidad entre iguales, para a continuación compartir mesa y tertulia en un ambiente agradable. La jornada se completó con la presentación de varios libros sobre la Guerra Civil ambientados en Aragón y la zona.

Dissabte al matí. Sona el despertador. Moments de desconcert. Però no és dissabte? Si dissabte no treballo. Per què sona? Poca vergonya. A poc a poc m'espavilo una mica. He d'anar a Valderroures, per això sona.

L'Octavi. La llibreria. La Sílvia.

En dos esgarrapades estic dins del cotxe camí de Gandesa. De Gandesa a Bot. El sol està contentíssim de poder sortir una estona després de tanta pluja. Les muntanyes regalimen aigua. Herba i més herba. Tot verd i brillant. De Bot a Horta. Que bonic està el camp. Pujo un turonet i, a la que enceto la baixada, em trobo, recte als ulls, Horta, acabada de traure del forn. Si Picasso la veiés avui, la tornava a pintar, segur. I per a celebrar-ho, l'herba s'ha esquitxat de roelles. Fins el cotxe està radiant. Diràs que el motor cantusseja.
A Valderroures hi ha fira i molta gent pel carrer. La gent, com els caragols, sortim després de la pluja. A la cafeteria de la cantonada, hi ha tanta animació que no queda una taula. Què hi farem. Encara tinc els ulls i el cor inundats de roelles. Tot no pot ser. Ensumo l'oloreta del café i creuo cap a la llibreria.
Sempre sorprén el recapte de llibres que hi ha a Cal Serret. I com hi caben. L'Octavi, igual que els chefs d'alta volada fan i desfan a les seues cuines, regna, tria i remena a la seua llibreria. I, igual que un chef, es permet recomanar i suggerir menús, farcits de lletres, als seus clients. És difícil ressistir-se. Gairebé impossible. Encara no sé com i ja n'hi he comprat un, és diu "Cuentos como pulgas" i com una puça s'entafora d'un bot a la meua motxila.

Arriben una mare joveneta amb el seu xiquet. Al xiquet li brillen els ulls. On és el contacontes? L'Octavi li explica que, ben bé, contacontes no és, però& què caram, decidim que ho siga. Ens assentem els tres a terra i un full es converteix en un barco pirata i& i l'Octavi, content igual que el xiquet, trau la càmara i ens fa quatre fotos, mentre van entrant més parroquians.
Arriba la Sílvia, carregada de llibres. I signem i xerrem i ens fem un fart de riure.
De vegades, l'Octavi ha de venir a per gènere a la banda de taulell que ocupem nosaltres. Quasi no s'hi cap. El primer cop, ens apartem depressa i corrents. El segon, ensopeguem els tres. Però a la tercera va la vençuda. Dissenyem una coreografia, l'Octavi cap a aquí, naosaltres cap allà. La clientela riu

 

Continua... La Silvia Favá i Estrella Ramon i el seu pas pel Matarranya, contacontes d'excepció a llibreria Serret.

 

3a Trobada
d'autors ebrencs al Matarranya
Vall-de-roures/Fondespala
10 d'agost de 2008
"El paisatge ebrenc
en la creació artística"
Us animem a participar en el recull de textos breus sobre la temàtica de la Trobada, a més, ni ha la posibilitat de editar un llibre de record amb el textes publicats...<br /> tots els textes que em feu arrivar, es publicaran al Serret Bloc....aquesta es la manera de participar, per mes informació...
www.serretllibres.com/autorsebrencs
Tel. 978 851521 (ASCUMA)

3ª Trobada d'Autors Ebrencs al Mataranya 10 d'agost de 2008-Vall-de-roures/Fondespala

 

-Torre de Arcas, 1 de junio de 2008. Gracias a la librería Serret, de Valderrobres, Teruel, por su invitación, y a la Asociación Frente de Aragón por su representación. Es una pena que las cosas no fueran así en 1939. Sostiene el autor de este artículo, y del libro titulado "Aquí nunca pasó nada, La Rioja 1936", que la gran tragedia de nuestro país fue no sólo vivir, sufrir y morir una triste y cruenta guerra civil (en los frentes y en las retaguardias), sino, además, que ésta no acabara el 1 de abril de 1939. Porque, como canta Pedro Guerra, a partir de entonces y durante 40 años, los vencedores siguieron venciendo a los vencidos cada día. Más triste todavía es considerar que algunos de ellos, de los vencedores o de los que se consideran sus sucesores, ni siquiera lo quieran reconocer al día de hoy& Una última cosa. Tender la mano no significa olvidar o desconocer lo ocurrido. Significa reconocerlo. Y sentirlo. Sólo a partir de ahí se cerrarán definitivamente nuestras heridas. Que así sea.

- Atención, grita el teniente, todo el mundo a cubierto.<br /> Gómez se ajusta el casco.

Continua... "Al Fin de la Batalla"&.TORRE DE ARCAS 2008

La Constitució Espanyola (any 1978 ) diu a l'article 3:

"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció"

L'Estatut d'Aragó del 1982, en el seu article 7, només deia, amb referència a les llengues: "Les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó gaudiran de protecció. Es garantirà el seu ensenyament i el dret dels parlants en la forma que ho estableixi una llei de les Corts d'Aragó per a les zones d'ús predominant d'aquelles" No cal ser un especialista en dret constitucional per adonar-se que l'article 7 d'aquell estatut era anticonstitucional, en transcriure només el mandat de l'apartat 3, però oblidant-se del 2, el més important sense cap mena de dubte. Tot i així, si la llei, mai nascuda, hagués interpretat el "dret dels parlants" com "dret a la cooficialitat", tal vegada s'hi hagués redreçat cap a la sendera constitucional.

Quan la Constitució Espanyola diu que "Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts", al meu entendre, no deixa llibertat als estatuts per poder declarar una llengua oficial o no, el que diu és que la declaració i regulació de l'oficialitat es faran mitjançant els estatuts. Altrament dit: quan existeixen en una comunitat autònoma, a més del castellà, altres llengües, aquestes seran cooficials. El com i en què part o parts del territori han de ser cooficials, sembla que ho hauran d'establir els estatuts (continua... La Llei de Llengües d'Aragó, serà inconstitucional?) 

 

ES PRESENTA EN SOCIETAT EL NÚMERO 5 DE LA REVISTA RIPACURTIA

Quan vaig arribar al món, l'oracle mont-rogí va dictaminar que tots los senyals del cel i de la terra s'havien conjuntat en feliç coincidència per a indicar que jo hauria de ser capellà. Amb tals antecedents, durant molt temps vaig estar convençut que ho seria, i, per això, quan encara no tenia nou anys ja em van enviar al calasanciat de Morella. I me n'hi vaig esta fins que, quan n'havia de fer tretze, els "escolapios" van decidir que portava un camí equivocat, que aquella no ere la meua vocació i que valdrie més que me les apanyara com puguera pel món. Ara, des de la perspectiva de qui ja s'aprope a la sixantena, penso que durant aquells anys vaig aprendre moltes coses, que a l'Escola Pia es van portar bé amb mi i que no en tinc cap queixa. Però també, des de la posició de qui, amb los anys i els desenganys, ha esdevengut un agnòstic expectant, recordo que d'aquella època me'n vaig endur un sac de prejudicis i aprensions ja que, per una causa o per altra, gairebé tot ho considerava pecat. Per acció o per omissió, però pecat. I, no se ara, pero en aquell temps vivíem angoixats i els pecats s'havien de confessar de seguida si no volies anar-te'n a l'infern de cap. La paranoia adolescent que vaig patir va arribar a tal extrem que fins i tot em pareixie pecat el fet de vore-li les cames a una xica i considerar-les boniques. La meua aprensió va arribar a ser ridícula, fins al punt de ser l'únic jove que a l'acabar uns exercicis espirituals no em vaig alçar per a combregar per culpa d'uns turmells molt femenins que no vaig poder evitar de mirar (continua... La consciència segrestada) 

RIPACURTIA, 5-EDITORIAL.CAT

Un any més torna a aparèixer un nou número de la revista Ripacurtia que mostra una part de l'activitat del Centre d'Estudis Ribagorçans. S'hi troben una sèrie de treballs per a conèixer millor la comarca en la qual vivim i des de la qual volem fer la recerca necessària. Aquesta part, potser la cara més visible del nostre Centre, no és però la única. I molt més en aquest any 2007, un any ple d'èxits i treball que demostra la confiança dipositada en el CERIb per part d'entitats i institucions, tant des de dins de les nostres "fronteres" com des de fora.

Cal sumar doncs com a positiva, i sempre dins un aprenentatge per a seguir construint amb il·lusió i un sentit clar dels nostres objectius, la col·laboració que el CERIb ha realitzat en l'organització de la IIIª edició del Recercat (Jornada de Recerca i Cultura Local, que organitzà l'Institut Ramon Muntaner a la Capital de la Cultura Catalana), juntament a d'altres centres d'estudis de la demarcació. I és que, enguany, Lleida ha acollit tot un aplec d'activitats i esdeveniments en els quals, per la seva situació de territorialitat compartida entre Osca i Lleida, el CERIb no podia deixar de participar. A l'edició del Recercat van atorgar-se uns premis que acompanyen el reconeixement general de la tasca feta pels centres d'estudis: en aquest cas, el premi a la trajectòria personal vinculada amb els centres d'estudis va ésser compartit, ambdós a títol pòstum, per Magí Travesset del Centre d'Estudis Ignasi Iglesias de Barcelona i per Josep Galan (el qual havia estat president del Centre d'Estudis del Baix Cinca i covicepresident i promotor d'Iniciativa Cultural de la Franja, del qual forma part el CERIb), amic del CERIb i gran activista cultural que fins a la fi dels seus dies ha estat defensant el reconeixement oficial de la llengua catalana a l'Aragó.
També aquest any, el CERIb ha acollit a Areny de Noguera el Vè Col·loqui d'Estudis Transpirinencs, amb el títol "Els poders locals als Pirineus: política, societat i cultura", els dies 5-7 d'octubre de 2007. Aquest col·loqui ve promogut pel Centre d'Estudis del Ripollès i organitzat per l'Institut Ramon Muntaner. En ell es va aconseguir aplegar i fer col·laborar tota una sèrie d'entitats i institucions com ara el Departament de Presidència del Govern d'Aragó, l'Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Patronat Francesc Eiximenis (Girona), l'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Há estat, sens dubte, un dels esdeveniments més importants, des d'un punt de vista cultural, que han tingut lloc a la Ribagorça el 2007. S'ha tractat d'una nova i exitosa embranzida per al país, tenint en compte que el col·loqui va doblar el nombre de participants respecte als col·loquis que tradicionalment s'havien realitzat a Núria, superant el centenar d'inscrits. Aquest és un fet molt important a tenir en compte per a futures actuacions i una mostra general de l'interès de dins i de fora per la cultura i la potenciació del nostre patrimoni i la nostra història.
Altrament, també es va portar a terme una altra jornada en la qual es van reunir entitats de totesles comarques pirinenques. Fou la Trobada Cultural del Pirineu que aquest any també es va realitzar a la Ribagorça. Tot i que en un primer moment havia estat anunciat que es faria a Montanui, finalment es va realitzar al Pont de Suert el 10 de novembre. Va comptar, entre altres, amb la presència de l'Excel·lentíssim Sr. Jordi Gallardo, Secretari d'Estat de Patrimoni Cultural del Govern d'Andorra i la bona acollida, com sempre, del consistori del Pont. Finalment, i des d'un àmbit més social i cultural, 2007 ha estat l'any en què el Correllengua, que es porta realitzant cada any des de 2004 a Benavarri, ha duplicat la seva assistència i, a més a més, aquestany també s'ha celebrat a Areny de Noguera.
Però, l'ànima visible del CERIb segueix essent la revista Ripacurtia que,com ja ve sent tradició, publica les jornades realitzades durant l'any que venim d'acabar, juntament a una sèrie d'articles miscel·lanis i a un recull de ressenyes de treballs de recerca que parlen de la Ribagorça. Ripacurtia segueix treballant, sempre fent poc soroll i molta feina, i publica ara les V Jornades d'Estudis del CERIb, que se celebren com sempre a finals de juny, enguany a Benavarri, amb el suport de l'Ajuntament, de l'Instituto de Estudios Altoaragoneses i de l'Institut Ramon Muntaner.

S'hi recullen, doncs, entre altres, els treballs que van permetre realitzar les Jornades amb èxit, davant d'un públic encuriosit per la seva pròpia història, davant d'un programa que portava com a títol: "La pèrdua dels furs a la Ribagorça: de les alteracions comtals al Decret de Nova Planta. Visions actuals de la seva autonomia". Es va fer una volta des dels orígens de les disputes polítiques i la partició territorial i política de la Ribagorça fins a la Guerra de Successió al segle XVIII, amb el Decret de Nova Planta que marcava oficialment l'abandonament del marc jurídic català d'una part de la Ribagorça que queda dins l'Aragó. Però també es va aprofundir sobre els fonaments de lês controvèrsies eclesiàstiques que s'han arrossegat fins al segle XX (Joan Bada), passant alhora per la presència de personatges excepcionals de la història,com el ribagorçà Don Juan Bayarte, que arribà a ser governador del rei em plena Mediterrània (Antonio Espino). Maria Pau Gómez va aportar l'exemple comparatiu de la Val d'Aran, regió veïna de la Ribagorça i que permet entendre les evolucions paral·leles i el manteniment o no, segons els casos, de certs privilegis. Altrament, la visió de conjunt que va ser donada per Oscar Jané amb la conferència "De comtat autònom a moneda de canvi, la Ribagorça entre 1591 i 1707" no apareix en aquest número per estar en procés de treball com a obra més àmplia, però es pot retrobar l'esperit de la seva intervenció en l'article que ja va publicar en el primer número de Ripacurtia. Les jornades es van cloure amb una visió actual sobre l'autonomia ribagorçana, agafant com a punt de mirada la premsa. Fernando Sabés va evocar així l'activitat i lês possibilitats dels mitjans de comunicació locals i comarcals, la qual cosa també queda recollida en el present número. Per acabar, va tenir lloc una taula rodona amb diversos representants de mitjans de comunicació ribagorçans (catalans i aragonesos)1 que va tenir un notable èxit i va permetre posar sobre la taula
les mancances sobre la informació interior i també els problemes derivats de
"l'autonomització" catalana i aragonesa, que ha allunyat certes posicions
comunes i que, aparentment, només se solucionen a nivell personal i segons la
personalitat i curiositat dels periodistes, tant de premsa escrita com radiofònics.
1. Van assistir a la taula rodona: Joan Manel Parramon (GUMfm), Núria Castells (Diari La
Mañana-Catalunya Ràdio), José Luis Brualla (Radio Benabarre-Cadena Dial), Fernando
Sabés (professor de Ciències de la Comunicació, UAB), Enric Marquès (cap de Cultura de
l'Ajuntament de Benavarri) i José Miguel Pesqué (president del CERIb i tècnic de Cultura
de la Diputació d'Osca). Altres mitjans de comunicació presents a la comarca van ser convidats, però no vam poder comptar amb la seva presència.

El número 5 de Ripacurtia recull també dos importants articles a la seva miscel·lània. En primer lloc, la focalització de Jordi Campillo sobre l'espoli del patrimoni pirinenc al segle XX, especialment a la Ribagorça. Es tracta d'una aportació derivada de la seva tesi doctoral que aclareix sobre fets i dites que poc sovint es contrasten. L'altre article ha estat elaborat per Eulàlia Miralles, la qual recrea un escenari històric, geogràfic i lingüístic de la Ribagorça gràcies a una correspondència entre membres del monestir de Lavaix i el conegut historiador català del segle XVII, Jeroni Pujades. Ens en fa una presentació general i també una transcripció inèdita dels documents, juntament a un aparell crític del text. I, finalment, el present número s'acompanya de les ressenyes dels treballs de recerca de Marta Bertran (art), María Ángeles Cubillo (opinió històrica) i les recensions de treballs publicats de Francesc Fité i José Manuel Clúa.

Per últim, més enllà de publicacions i revistes, des del CERIb no podem deixar de fer un incís sobre el fet que la confiança d'entitats i institucions recau moltes vegades portes enfora més que no pas dins del nostre propi marc comarcal. Tot sovint, a més a més, la bona acollida de les activitats i esdeveniments per part dels pobles i la gent, i fins i tot malgrat el support de certs municipis conscients de la necessitat de multiplicar les seves propostes i promoure per tant la cultura, la recerca i el patrimoni, més enllà del turisme -o encara més, com a estendard del mateix turisme cultural-, no aconsegueix la repercussió mediàtica i institucional lògica -i mínima!- des d'un punt de vista local i comarcal. Els tímids suports institucionals, els silencis periodístics o les traves vàries només amaguen malentesos autonòmics que res tenen a veure amb el CERIb o visions ràncies i polititzades sobre temes tan importants per a la gent com la seva pròpia llengua o la seva identitat, lluny de qualsevol amalgama promoguda per una o altra banda. I és que el més difícil és precisament sobreviure entre dues aigües, entre dos móns, o davant d'aquells per als quals un país amb una riquesa cultural com la nostra no és altra cosa que una incomoditat. Per aquesta raó, la tasca cultural i científica del CERIb ha de continuar, perseguint al màxim l'enteniment i el suport general, i estenent la mà entre tots aquells que, tant de dins com de fora, entenen la cultura com el fonament de les persones, lluny dels buits i pobres discursos polítics i polititzats. Les notícies sobre col·laboracions, la recerca i la divulgació a la i per a la Ribagorça prossegueixen, arriben cada vegada més lluny, entre persones i territoris, entre el Pirineu i el pla, entre valls i Franja, entre Catalunya i Aragó.
Us recordem que, tenint en compte la llunyania de la Ribagorça per a molts i, sobretot, les característiques del nostre territori, Internet s'està consolidant cada vegada més com una eina de comunicació i promoció cultural. Per això volem recordar la pàgina oficial del CERIb (www.cerib.org) i també la nova pàgina d'informació on es poden trobar notícies, imatges, afegir comentaris i propostes: www.cerib.blogspot.com. Salutacions i bona lectura!
CERIb
Benavarri, desembre de 2007

04/06/2008 - FRAGA PODRÍA TENER UN NUEVO COLEGIO SI EL GOBIERNO DE ARAGÓN ACEPTA LA PROPUESTA DEL AYUNTAMIENTO
Fraga podría tener un nuevo colegio en fechas próximas si el Gobierno de Aragón y la Dirección Provincial de Educación acceden a los planteamientos que, desde el Ayuntamiento, se han propuesto. La demanda de nuevas plazas y las condiciones actuales en las que se desenvuelven los colegios de Fraga hacen necesaria la puesta en marcha de nuevas plazas y ubicaciones.
Es por ello que, el Ayuntamiento de Fraga remitirá al Departamento de Educación del Gobierno de Aragón una oferta de cesión de unos terrenos de titularidad municipal en la zona de los Trashondos, para la construcción de un nuevo colegio de educación infantil y primaria. Estos terrenos cumplirían con todos los requisitos que exige el Gobierno de Aragón. José Luís Moret, Alcalde de Fraga, ha señalado que "no cejaremos hasta conseguirlo", en este empeño también apuntó que desde la corporación se han hecho "todas las gestiones habidas y por haber para ofrecer el terreno adecuado".
Además, se van a realizar varias actuaciones en todos los colegios para actualizar y subsanar las deficiencias existentes en este momento. Así, las reformas alcanzan al colegio Miguel Server, donde se creará un pabellón multiusos, baños nuevos o una rampa de acceso. En el mismo sentido el colegio San José de Calasanz tendrá gas ciudad en su cocina para el próximo curso, un vallado exterior nuevo y moderno, iluminación externa o fuentes de agua en el interior del colegio. Ambos colegios contarán también con placas antigolpes en la zona de juegos y protecciones en los puntos considerados de peligro.
Asimismo, los colegios de San José y Santa Ana contarán con pasos elevados en las salidas para una mejor señalización del tráfico en la zona y mayor seguridad peatonal. Santa Ana también contará con nuevos accesos al patio del colegio o bancos de piedra.
Mientras, Miralsot tendrá protección antimosquitos, fuentes de agua, nuevas canastas o repintado de las pistas deportivas. Por su parte, el colegio la Litera está pendiente de mejoras, ya solicitadas, y de la aprobación de las mismas por la Dirección Provincial.

 

http://www.fraga.org/index.asp?snh=noticia.asp&stb=noticias&snt=12028&wsub=&wtab= 

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juny 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30

• ARENY DE NOGUERA. CORRELLENGUA 2008
• Jordi Moners presenta en Castigaleu mañana un libro sobre su lengua
• Tuber melanosporum d’estiu - El trufero de Bellmunt
• Buscando huesos de dinosaurios en el Pirineo
• El jutjat de Fraga confirma l'arxivament de les querelles fetes per FACAO
• Cursos de gastronomia internacional al Matarranya
• V TROBADES CULTURALS PIRINENQUES. LA COMUNICACIÓ AL PIRINEU
• L'escola de La Melusa queda oberta amb 3 alumnes
• Amenacen de tancar la línia d'autobus Osca - Lleida - Barcelona
• El director general de la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión no se plantean emitir programas en catalán o en aragonés
• RIBAGORZA: UNA CULTURA CONFUSA Y EXÓTICA
• LA LEY DE LENGUAS EN LA COMARCA DE LA RIBAGORZA
• Presenten un llibre sobre la llengua de Castigaleu a les Festes
• Presenten la revista Ripacurtia de la Ribagorça a Organyà
• El catalán, una lengua aragonesa - J.Bada, exconseller de cultura d'Aragó
• Toponimia (del Matarranya) als mapes de l’exèrcit - N. Sorolla
• La Consejo Comarcal de la Llitera aprueba firmar un convenio con la DPH y el CEDER para programas de desarrollo
• La degradació de l’onomàstica - J. A. Carrégalo - Viles i gents
• Ararat (El dolor de ser odiat) - Carles Terès - Temps de Franja
• La asociación cultural Nogará pide intervenir en la Ley de Lenguas

• General [2364]

• riba gorça: Ciertamente es que últimamente los tintes son agrios, pero sólo...
• ribas gorzas: demasiados comentarios viciados y maliciosos, pero en resumen...
• latafanera.cat: Facao havia interposat un recurs a la ressolució del jutjat de...
• Jesus II: Jesus, no és que estigues d'acord en alguna cosa o no... és que...
• Àlex: Algun dia algú haurà d'admetre que tots els que opinen sobre la...
• Jesus: Ho sento pero no estic d´acord amb cap de vosaltres.El tenir...
• Karkassa: Et felicito, un article intel·ligent i veritablement...
• forastero: Bailadora, no confundamos al personal, nadie ha hablado que...
• yolanda: els meus pares son de Valderrobres i no son catalans, son...
• Medard: Eh, que la Ribagorça és bessona al Pallars...a partir d'aquó...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents