Artur Quintana: Ara ja ho sap tot lo món, per internet i pels diaris, que a l'amic escriptor, Acadèmic de la Llengua i distingit professor, ja no el tancaran a la presó. Quan tornon d'Espira, al Rhin, per passar l'estiu a l'Aragó ho tindrem que celebrar en lo cava millor. I parlarem de Xandra, de Viles i Gents i del Cresol, de la Trobada d'enguany, del llibre de toponímia de la Vall del Mesquí que algun dia reprendrem, de les cançons que no s´han cantat i dels poemes i escrits vells que mai hem publicat. La Sígrid mos seguirà enviant les seues boniques creacions en Power Point. De moment, el malson ja ha passat i a la Casa del Carreró dormiran més tranquils, però caldrà no fiar-se'n massa per si els extremistes tornen a fer algun disbarat. En ocasions com aquesta es quan s'hi sap millor lo valor infinit de la Democràcia.
Pedro Bel Caldú: L´autor de "La Casa del Sabinet" presente el seu magnífic llibre pel Baix Aragó i el Matarranya, i parle clar de la superació dels odis del passat, de la reconciliació en la nostra pròpia història, dels fornolencs d'ara i d'abans, del terme estret i sec d'un poble que s'haurie de mantindre viu, de les cases i els apellits vells, i crec que també de la nostra llengua esplèndida de "paraules particulars" en cada lloc i vila que hem de poder i saber escriure perquè no es puguen piardre. A Pedro el coneixem des que tenie uns deu anys, i mos ha agradat saber que ara és escriptor i que ho fa molt bé. Fullejant les pàgines dels records mos acudeix a la memòria aquell día lluminós de l'estiu del cinquant-i-siat, quan vam anar d'excursió a la Mare de Déu de Montserrat (Santa Mònica), tots plegats los xiquets de Fòrnols i de La Codonyera. César Royo Pardo, viquiari/rector dels dos llogarets, ere l'ànima d'aquella jornada. I que bo estave l'arròs en conill davall de la carrasca gran&

(Publicat al Diario Teruel, el dissabte 24 de maig del 2008)

Nasqué a Alcanyís cap al 1520. De jove passà bastant de temps al Regne de València on tenia parents, i allà fou ordenat sacerdot. Vers al 1542 anà a París, després a Flandes i Roma i tornà a València el 1560 on fou ardiaca de Morvedre. El 1572 publicà a València el primer llibre De sale, i en seguiren sis o set més. El 1585 era bisbe d'Albarrasí i aquí morí el 1589. Per la seua biografia tingué força contacte amb la llengua catalana, que anomena així, i també llemosina. Al seu llibre De vita et rebvs Iacobi Primi, editat a València el 1582 i traduït dos anys després al castellà, exposa les seues opinions sobre la llengua catalana, que coneixia bé. Per justificar que escriu en llatí i castellà la biografia d'en Jaume I que aquest rei "nos dejó escrita de su propia mano [&] aunque en su lengua corta y peregrina", afirma que "Me atreví a ponerla [&] en las dos más generales y más extendidas lenguas que hoy se hallan en el universo, latina y española". I continua: "el rey [&] quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propria lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña. Como entendieron esto los aragoneses [&] se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana, o limosina, tan oscura y grosera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa'. I rebla el clau dient que 'los castellanos y demás mercaderes españoles que allí [a València] se hallaban, que hablaban casi la misma lengua que los aragoneses, aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hacer a ella ni hablarla más que la caldea". Amb els seus escrits Gómez Miedes és un dels primers en obrir el camí que portará a designar el català amb el nom de xapurriau i polaco. Ell, tanmateix, encara li deia català, i se sentia obligat a justificar-se per no escriure en eixa llengua la vida d'en Jaume I.

Artur Quintana