La Franja

Visiteu la web de la Franja: http://www.franja.tk

Belmonte de San José / Aproximación al medio natural

franja | 28 Juliol, 2006 21:12

Viernes, 28 de julio de 2006 7

El Contorno

"Naturaleza viva"

RAMÓN MUR

La Asociación Cultural Amigos del Mezquín presentará en agosto el libro Belmonte de San José / Aproximación al medio natural, editado con apoyo del Departamento de Medio Ambiente del Gobierno de Aragón y del Ayuntamiento de esta localidad. Es como la primera guía o el libro blanco de la naturaleza de, sobre y para Belmonte. Llegó a mis manos un ejemplar hace unos días y deseo comentarlo antes de que acabe la semana porque ya en la próxima cerraré este contorno diario por vacaciones. Autores de este estudio son el matrimonio integrado por Ana Algarate y Javier Angosto, ambos titulados en Ingeniería Técnica Agrícola, así como Yolanda Faci, Licenciada en Geografía. En la ejecución y selección de las fotografías, que son de suma importancia en una obra de estas características, ha intervenido también Germinal Belvis, Ingeniero Técnico de Montes. Es importante resaltar la identidad profesional de los autores de este libro porque a lo largo de sus 122 páginas han sabido armonizar y combinar a la perfección los datos y los conocimientos extraídos de la entraña misma de la sociedad local con los indicadores y resultados científicos. Belmonte (Bellmunt) es una de las siete poblaciones bilingües de la comarca institucional del Bajo Aragón. Esa singularidad queda reflejada con rigor en el libro de Algárate-Angosto-Faci al recopilar la rica toponimia de Belmonte así como al diferenciar el nombre común, la denominación local y el nombre científico tanto de la flora como de la fauna. Las palabras están escritas con corrección, algo que no siempre se respeta en publicaciones similares. Así, por ejemplo, se ha escrito carrer, llidoner, barser, romer o bestiar aunque estas palabras sean utilizadas en el lenguaje coloquial sin pronunciar la última letra. Este libro proporciona al lector, incluso al nativo del lugar, nuevos y sorprendentes conocimientos sobre un medio natural que creía conocer y dominar en todas sus manifestaciones. La investigación y el estudio derrumban de un plumazo costumbres que creíamos sagradas e inmutables. Quienes, por ejemplo, hemos bebido de todos los pozos, de todas las fuentes del término sin la menor precaución, quedamos un tanto turbados al leer: "El agua de este pozo (Pou d’en Soro), al igual que la del resto de los pozos que encontramos en este recorrido, se puede beber aunque no es recomendable, ya que obviamente no está clorada". Este es un libro informativo de lectura más que recomendable, en el que las cuatro rutas propuestas por los 34 kilómetros cuadrados del término municipal de Belmonte resultan casi tan atractivas sobre el papel como en la realidad.

http://www.diariodeteruel.net/opinion/opinion_notic3.htm

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

AIGUAVIVA

franja | 28 Juliol, 2006 20:19

Publicat al diari SEGRE:

AIGUAVIVA


Acaba d'estrenar-se a Barcelona, després d´ésser presentat amb gran èxit al darrer festival de Sant Sebastià, el documental anomenat Aguaviva, En referència a aquesta població situada a l'extrem sudoest de la Franja. Tot i que en realitat el seu veritable nom és Aiguaviva -popularment Aiguaïva- i que no únicament pertany a un vague i administratiu "Terol", com assegura fins i tot l'Avui, sinó que és part
integrant del Matarranya, concretament de la seva part més occidental, que desaigua al Guadalop.
Dit això, cal convenir que es tracta d'una magnífica "opera
prima",feta amb molta objectivitat i rigorositat, on,després d'una gran preparació prèvia,l'autora "deixa parlar" la càmera,per oferir-nos una realitat molt concreta i molt complexa.
Aquesta petita localitat presenta, ja tradicionalment, unes
característiques culturals molt especials, com és la pervivència -fins ara- d'un patrimoni lingüístic excepcional: és una localitat extrema del domini lingüistic català, amb característiques evolutives pròpies que han conformat una parla molt peculiar -per exemple amb certes
diftongacions i sons diferents de les parles veïnes-, com es pot comprovar a la cinta, tot i que la intel.ligibilitat per a qualsevol catalanoparlant és absoluta. Lamentablement, la parla pròpia es designa amb l' expressió espúria de "xapurriat" i la seva consideració social és molt escassa, cosa que ja "per se" implica un perill per a la seva
supervivència.
D'altra banda, a Aiguaviva hi ha incidit amb força el fenomen de la immigració, tot i no ser pas una zona industrial i turística. Tot s'inicià amb una crida que feu l'alcalde de la població on s'oferia, vist l'avanç de la despoblació, habitatge i serveis en condicions assequibles a qui volgués residir-hi. D'immediat hi acudiren força
immigrants, principalment argentins i romanesos. Evidentment, això en una població petita ha comportat una sèrie de canvis de gran abast en tots els àmbits.
Com ja hem apuntat, aquest documental destaca per la seva honestedat i objectivitat, així l'autora no dubta a donar la paraula als diversos habitants del poble, tant "de sempre" com nouvinguts. Aviat ens adonem que la majoria dels autòctons són gent gran i pensionistes, que fins ara portava una vida rutinària i tranquil.la, i que entre ells fan servir sense problemes la parla local, tot i que n'ignoren la veritable adscripció i no la valoren com caldria, cosa que implica
que, malauradament, davant forasters i nouvinguts l'amaguin i no es faci visible -una situació que no és pas exclusiva d'aquesta zona, només cal viatjar, per exemple, a través d'Occitània per descobrir-hi molts paral.lelismes-. Pel que fa aquests nouvinguts, veiem com procuren tirar endavant bars i restaurants i s'esforcen en la mida de les seves possibilitats a integrar-se a la seva nova realitat, en una mostra de la innata capacitat humana d'adaptar-se a les circumstàncies
i superar-se per a sobreviure. Tot i això, la socialització
dels nouvinguts es fa en castellà, ja sigui perquè és la seva llengua materna -en el cas dels argentins- o perquè l'han adoptada per a relacionar-se amb l´entorn -els romanesos-.
És evident que els nouvinguts no són conscients que amb ells la cultura -i la llengua!- tradicional del seu poble d'acollida es convertirà en "una altra cosa", i deixarà de ser el que havia estat. I també és evident que, ara per ara, a aquests nouvinguts no se'ls pot demanar un esforç d'integració extraordinari, ja que d'entrada l'escola on van els
seus fills és exclusivament en castellà i les celebracions religioses també -tal com reflecteix fidelment el documental-. ¿Quin interès poden tenir a aprendre i usar una llengua que els seus mateixos parlants amaguen i no la consideren apta ni per a aprendre ni per a parlar amb déu?... És clar que aquesta manca de consideració cap el que és propi ampoc no és gratuïta, ni es pot culpabilitzar els qui la pateixen, això ja serien figues d'un altre paner... Els immigrants apareixen,doncs,sempre parlant en castellà; per a ells el "xapurriau"
no existeix, així de simple.
Si tornem als autòctons, el documental ens mostra com la llengua pròpia la conserva la gent gran entre ells, i també els homes de mitjana edat -no apareixen infants parlant la llengua del lloc, simplement perquè, malauradament, no n'hi ha-. Curiosament, aquests homes semblen mantenir-s'hi més fidels, sense l'abundor de barbarismes i expressions
senceres provinents del castellà que sovint fan servir les dones grans -potser sigui degut a la variable sexe femení, més que a la variable edat, ja que és sabut en sociolingüística que la defeccó d'una llengua sol començar per l'element femení-.
Hi ha un moment molt revelador del que comporta la realitat lingüistica d'Aiguaviva i del seu profond significat: en una escena apareixen tres ancianes, dues del poble i una "aragonesa del interior", aquesta, com qui no vol, etziba a les altres que amb aquell "xapurriau" costa d'entendre-les i els manifesta la seva incomoditat, de seguida li
contesten que "allò" és la seva manera de parlar i que s'entenen amb tothom -amb una clara referència a catalans i valencians-, l'altra, però, no ho veu clar i acaba dient, com a rèplica a l'afirmació d'aragonesitat d'una de les seves interlocutores: "Sí, pero sois aragoneses a medias"...
Com hem vist, aquest documental ens dóna una visió de primera mà, no exenta també d'encant i poesia, de l'existència quotidiana en un context d'una gran complexitat sociolingüística; però no tan sols això, és una font inesgotable de preguntes i dubtes, una obra notable
i polièdrica que amb innombrables matisos trascendeix la realitat més quotidiana i ens fa plantejar qüestions d'un gran abast; és una obra que fa pensar: immigració i emigració, canvis i tradició, extinció o pervivència d'una determinada forma de viure i expressar-se en el nou escenari global que comporta la modernitat, amb uns canvis de tot
tipus fins ara inimaginables. Uns canvis, a més, que tampoc no ens són aliens i que, potser en un grau diferent, també patim, els quals es donen en unes persones i uns escenaris suficientment propers i entranyables.
Finalment, per les seves característiques didàctiques i els
interrogants que suscita, cal dir que aquesta obra esdevé molt adequada per al seu visionat en cinefòrums o àmbits educatius.
Des d'aqúí, doncs, no em resta més que expressar el meu reconeixement a l´autora, Ariadna Pujol, per la valentia i l'objectivitat que ha demostrat a l'hora de dur a terme aquesta aventura cinematogràfica i pels magnífics resultats aconseguits, amb una obra situada a les antípodes de certs documentals edulcorats tòpics i típics sobre el món
rural, que no tenen res a veure amb la realitat i que amb la seva carrincloneria recorden fins i tot aquell inefable programa de quan TVE era l'única titolat "Crónicas de un pueblo".

Joaquim Torrent

General | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb